En el meu perfil i en altres llocs d'aquest blog ja consta el meu lloc de naixement, la meva edat i altres dades personals.

La meva vida professional ha estat exclusivament dedicada a la venda. He estat venedor. M'agrada aquesta paraula i aquesta professió, tal i com jo l'entenc.

Sense deixar ni per un moment de ser venedor, en l'actualitat i fins a la meva ja imminent jubilació, soc el Director General de Vendes de Metalquimia S.A., empresa en la que hi estic pràcticament des dels seus inicis: vaig començar al gener de 1975 i l'empresa es va crear al 1971.

Abans vaig desenvolupar la tasca de venedor a Diversey S.A.E., una multinacional americana dedicada a la fabricació i venda de detergents, desinfectants i desincrustants industrials. Quan la vaig deixar, el meu càrrec era de Supervisor de Vendes de la Província de Girona i una gran part de Barcelona.

Molt abans vaig desenvolupar tasques de vendes en dues altres empreses de Girona. És a dir, com deia al principi, tota una vida, 45 anys, fent de venedor.

Vaig néixer tres anys després d'acabada la "Guerra Civil Espanyola" i en plena efervescència de la Segona Guerra Mundial , en el si d'una família nombrosa (de les d'abans, 6 germans) i amb tot per fer.

Un cop situats en aquest context, hom podria imaginar que la meva infantesa va ser el que realment no va ser.

Tot i que els meus primers anys, fins als 12/15, estan carregats d’anècdotes que podrien subscriure milers de famílies de l’època, sobre penúries, mancances i situacions de tota mena, recordo aquella època amb una felicitat especial, una felicitat tranquil·la i serena que no sé per què em fa pensar en la meva mare. Ella era tranquil·la i serena i, malgrat la situació, jo diria que fins i tot era feliç. Recordo que sempre, sempre, mentre treballava, cantava i cantava.

Com que es va passar la vida treballant dedueixo que també se la va passar cantant (això, segur que ho he heretat d'ella, vull dir treballar i cantar).

Aquesta infantesa va transcórrer al barri del Torín , i de la Devesa. Això va contribuir en gran manera al record de felicitat que tinc d'aquella època.

Les possibilitats que aquell entorn oferia als nens i nenes del Torín, la Devesa i el Joaquim Vayreda per practicar tota mena de jocs que la nostra inventiva, la comuna, fos capaç d'imaginar, eran moltes. En recordo alguns, com cavall fort, pilota, futbol amb botons, cromos, bélit o bòlit amb un pal, anar a nedar al riu, anar a buscar llenya per al foc de San Joan, el propi foc, guardes i lladres, baldufes, a nens i nenes, a papes i mames, a metges i un etc. inesgotable.

Un joc que recordo especialment, que difícilment es podia donar en un altre lloc i que no tenia un nom especific, era el següent:

a la tardor, quan hi havia la caiguda de les fulles dels arbres de la Devesa, els hortolans de Santa Eugenia i Salt recollien les fulles per fer-ne jaç per al bestiar. Les escombraven i les apilonaven en grans quantitats, que després carregaven al carro i se les emportaven.

Nosaltres disfrutàvem tot corrent i tirant-nos al piló de fulles quedant completament enterrats a sota, amb l'evident digust del pagès, al que vigilavem per tal que no ens atrapés.

Un altre entreteniment, que no un joc, eren les entremaliadures com anar a menjar fruites per les hortes, maduixes, peres, préssecs etc. o a molestar els veïns amb mil i una bromes.


Vaig anar a cole al “Grupo Escolar Juan Bruguera” el popular “Grupu” per on hi vaig passar la majoria dels infants de l’època. Tinc molt bon record d’alguns del professors que vaig tenir . A pàrvuls la senyoreta Estany i posteriorment el Sr. Vilà i sobre tots ells el Sr Bordes, magnífic professor. Per altra banda tinc molt malt record d’altres com
Culubret, Monjonell i Herrero, principalment per que picaven, per dir-ho suau. Menció especial per la seva estudiada, fingida i crec que inconseqüent rectitud, es mareig el Sr. Vidal, el Director. Dic això perquè a la nostra edat xocava molt la seva actitud al Colegi respecta de la que tenia al camp de Futbol del Girona quan el veiem cridant, renegant i perden la compustura per qualsevol desenllaç del partit. El recordo vociferant, completament transformat

Mes tard als dotze anys vaig passar a la Salle per estudiar el Peritatge Mercantil. Això va coincidir amb el trasllat de la nostra família al carrer “Nueva del Teatro” ara Nova del Teatre i concretament a l’alçària de la plaça de la famosa Acadèmia de Can Cucuart en un edifici a on ara si ha instal•lat un restaurant, en els baixos, La Panyora, a on hi anem de tant en quant per recordar vells temps i per que s’hi menja i s'hi està bé.

Posteriorment la “mili” a San Climent Sasebes i desprès una vida de treball i viatges professionals pràcticament per a tot el mont......CONTINUARÀ